EL VICUS

LA VIA DE MANI SERGI

El jaciment del Camp de les Lloses, situat als peus de turó del Castell,  es caracteritza per la seva significació històrica i patrimonial. L’assentament ha estat interpretat com un dels pocs paradigmes arqueològics, conservats a Catalunya, de poblament vinculat a l’ àmbit militar d’època romanorepublicana. El seu anàlisi permet profunditzar en el coneixement del procés d’implantació de Roma al nordest peninsular. La  fundació del vicus es relaciona amb la construcció de la via del procònsol Mani Sergi. Aquesta via unia els territoris pirinencs amb les poblacions costaneres  i va tenir un origen clarament militar amb una cronologia, a l’entorn, del 110 ane.

 

La vinculació del lloc a la logística dels exèrcits romans, que operaven a la província Citerior a finals de la República, sembla ser la clau per entendre el que va caracteritzar el primerenc i singular enclau de caràcter ben romà.

 

És una via de llarga tradició històrica que ha estat descoberta gràcies a la recuperació de diversos mil·liaris, que indiquen les distàncies (en milles, a la manera romana) i que van ser trobats en diversos punts, possiblement propers a l’antiga calçada. La via, datada entre els segles II i I ane,  conserva el mil·liari que senyalitzava la primera milla  al municipi de Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona).  Si en aquest lloc s’hi situava la primera milla, hem de suposar que a un quilòmetre i mig a la rodona, és a dir exactament a una milla romana, es trobaria l’origen d’aquest antic camí romà, – el caput viae-, per nosaltres seria el Km 0, i la seva ubicació es, encara, avui,  un gran enigma.

 

Aquesta fita antiga no és un element aïllat  perquè a Tona s’hi ubica la que senyala, amb gran precisió geogràfica, la setena milla i fou trobada, in situ, a peu de camí  a la masia del Vilar,  l’any 1954.

 

En base a la troballa de diversos mil·liaris i fragments de la calçada conservada, així com a partir dels documents medievals i d’èpoques posteriors, es pot afirmar sobre l’existència de dues vies romanes que comunicaven la plana amb la costa del Maresme i del Barcelonès, pel sud, i amb França vers el nord.

 

 

 

L’URBANISME

Les construccions edilícies s’organitzen al voltant d’un camí pavimentat. L’excavació ha proporcionat una seqüència estratigràfica formada per diferents nivells d’ús del vial. El moment fundacional presenta un terra format per lloses i pedres de diferents mides, mitjanes i petites; els elements lítics més grans són escassos i aïllats. Les pedres es combinen amb graves i llims per tal d’endurir i anivellar el sòl. Aquests materials de rebliment dels forats i desnivells de la calçada, són utilitzats durant els processos de reparació del camí. L’amplada màxima del primer vial és de 300 cm (10 peus i 2 digitus romans) i presenta, a ambdues bandes laterals de la calçada, els encaixos lítics per les rodes de carro, la mida transversal, entre les rodes dels carruatges, és de 150 cm (5 peus i 1 digitus romans), longitud suficient per permetre la circulació d’un carro romà conduït per dos cavalls. Les reparacions del camí varen convertir el vial cap a un model de paviment compactat, bàsicament , per argiles, llims i graves, combinant de forma puntual i només en alguns trams l’enllosat de pedres.

 

Les cases de l’establiment segueixen un entramat quadricular estructurat a partir de dos eixos perpendiculars entre sí, i orientats nord-sud i est-oest.  A nivell arquitectònic, s’han identificat diversos edificis annexos i distribuïts en diferents agrupacions o insulae. Actualment es visualitzen nou edificis, datats dins la fase republicana, A, B, D, E, F, G, H, I i K (125-75 ane.) i una de les cases, la deu, que anomenem C, correspon a les dependències d’una villa, de cronologia pre i post augustal (50 ane-50 dne).

 

Els dos tipus de cases documentats a l’assentament son alguns dels exemples que mostren la progressiva adaptació de la societat ibèrica ausetana davant els nous models romans durant el període de romanització, entre finals del segle II ane i el segle I ane.  Els canvis es produïren des de la reinterpretació indígena dels nous plantejaments constructius i urbanístics romans. Aquesta realitat es confirma també analitzant altres assentaments del nord est de la Citerior durant aquesta cronologia.

 

En els tallers situats a l’interior dels edificis A, C, E, F, G, H, I, i K es va dur a terme una activitat metal·lúrgica, que canvia en intensitat si bé sembla produir-se de forma coetània i s’estén a les àrees exteriors, anteriors i posteriors a les cases: en els patis i a ambdues bandes del vial pavimentat, en aquests espais s’ha excavat tant les estructures de combustió com els abocadors relacionats amb el treball de les oficines metal·lúrgiques.

 

VIURE I MORIR AL CAMP DE LES LLOSES

Al Camp de les Lloses hi va viure, entre 125 i el 75 a de la n.e, una comunitat que mostra importants evidències de romanitat en tot allò relacionat amb la

quotidianitat, tant en l’esfera pública como en la privada. La cultura romana es manifesta en els elements relacionats amb l’aspecte extern i cura de les persones (vestuari, ornaments, higiene, bellesa i medicina), en el disseny de les seves cases, en els detalls dels espais domèstics i de treball (mobiliari i instrumental), així com en la comunicació (ús de l’escriptura, existència de les tauletes de cera i correspondència) i l’oci (jocs).

Tant la vaixella ceràmica com els contenidors amfòrics fan evidents el significatiu dinamisme comercial del grup, molt habituat, de nou, als nous usos i costums itàlics, en relació a la preparació i el consum d’aliments.

 

També alguns cultes i rituals manifesten un caràcter romanoitàlic, si bé es van desenvolupar paral·lelament a les tradicions indígenes o ibèriques. Les manifestacions de caràcter cultual es relacionen amb el món funerari a través de l’enterrament de criatures perinatals, i amb diversos rituals de caràcter privat. Aquests cultes i costums mostren el caràcter plural d’una població indígena arrelada, per una banda, a les seves pràctiques autòctones i, per l’altra, a la nova ritualitat i a les creences que la romanització va anar implementant.

 

Les onze sepultures documentades s’ubiquen a les cases i els cossos estan dipositats en fosses de caràcter primari, en espais coberts i prop dels murs, en general la posició fetal és preeminent amb variacions de graus en les orientacions. Les criatures s’enterren, indistintament, en espais de treball de béns de producció i intercanvi així com en els espais de producció de béns de manteniment, i només una d’elles presenta una excepcional aixovar funerari. Els estudis antropològics proposaven un predomini femení dels cossos sepultats. Les anàlisis paleogenètiques han confirmat la sel.lecció de cossos de sexe femení en les inhumacions practicades a les cases republicanes i, en canvi, es constata un canvi de patró en l’enterrament, documentat a la hisenda imperial, classificat de sexe masculí.

Interpretem que aquesta sel.lecció positiva a favor del sexe femení en els deu enterraments perinatals de la fase romanorepublicana indica que la gent del Camp de les Lloses ­­– amb una important presència de dones indígenes – valorava positivament el naixement d’una nena i la seva mort era sentida com una pèrdua molt important. Aquesta consideració seria l’expressió de l’alt valor atorgat a la maternitat biològica, garant de la continuïtat i la supervivència de la comunitat. Aquesta pràctica funerària es converteix en norma segons el registre arqueològic i es manifesta como un patró d’una idea interioritzada i  acceptada, en principi,  per tota la comunitat.

 

Som conscients de la dificultat de fer aproximacions sobre les relacions socials i de gènere en arqueologia. Si bé, les anàlisis paleogenètiques de les criatures perinatals del Camp de les Lloses dibuixen un, presumible, marc relacional de gènere  entre les comunitats ibèriques del nordest peninsular, possiblement, distint del significat, que de manera recurrent fan els arqueòlegs i les arqueòlogues a partir de projectar les mateixes connotacions sexistes, pròpies de la contemporaneïtat al passat. Consegüentment, suggerim que les relacions de gènere entre aquests pobles indígenes fossin menys contrastades i més equivalents que no les que van caracteritzar la societat romana, profundament sexista. La força de la tradició indígena femenina perviuria durant la primera etapa de la penetració romana, como ho prova la continuïtat dels rituals funeraris perinatals, ben documentats en El Camp de les Lloses; rituals que funcionarien como una forma de representació de la identitat femenina indígena. Amb el pas del temps, l’afiançament de les formes de vida i organitzatives romanes, basades en la jerarquia, l’asimetria i la desigualtat social i de gènere, comportaria la progressiva desaparició d’aquest tipus de rituals i, especialment, la pèrdua, tant del seu significat original, com de l’autoritat de les dones.

Destaquem dins el grup de rituals de tradició ibèrica la presència de depòsits d’animals en els sòls de les cases, en espais de circulació i patis; on es constaten exemples d’enterrament de parts o esquelets sencers, d’ovicàprids, suids, èquids i cànids.

 

L’edifici B ha proporcionat l’evidència de diversos cultes privats de caràcter itàlic a través d’un larari, obert en una de les parets interiors de la vivenda, que presentava, in situ, una arula anepígrafa portàtil del tipus 1 de Montón amb un conjunt d’ofrenes, format per ceràmiques i un denari de plata de la seca de Bolskan. L’ocultació, en el subsòl, d’una gerreta de ceràmica emporitana d’imitació de Parets Fines que contenia restes de microfauna, un astràgal i una unitat de la seca d’Ausesken, ha estat interpretada de caràcter fundacional pel seu context estratigràfic. També s’ha excavat un foc cultual que presentava, en el seu interior, diversos objectes molt particulars, i on apareix, una vegada més, moneda d’ús ritual amb una unitat del taller d’Ausesken.

 

El depòsit més singular estava senyalitzat, en el mateix paviment de circulació exterior, situat davant l’ edifici C, amb una gran llosa i diversos tovots; el conjunt estava format per un vas plàstic o pseudopebeter, amb representació del cap infantil d’una divinitat d’origen itàlic, que va aparèixer, juntament, a diverses escòries de ferro, fragments ceràmics i restes de fauna. L’ocultació ha estat interpretada a partir del seu valor propiciatori en relació a la metal·lúrgia.

 

Cal afegir que també s’han identificat diversos amulets de bronze apotropaïcs o profilàctics i vinculats a la fertilitat del tipus fàl·lic, una bulla i diverses tintinnabula (aplics ornamentals hípics, així com les campanetes amb apèndix de suspensió). Les imatges de fal·lus es documenten en diferents amulets i anells. Aquestes imatges fàl·liques apareixen tradicionalment en l’ àmbit privat amb la finalitat d’atraure la bona sort, la felicitat i la fertilitat. Classifiquem també, dins del conjunt d’ objectes relacionats amb els cultes i creences, diversos aplics personals de bronze en forma de mitja lluna i les denes de collaret amb imatges oculars.

 

 

 

L’EXÈRCIT, LA METAL·LÚRGICA I LA MONEDA

Una comunitat militar

La vinculació del lloc a la logística dels exèrcits romans que operaven a la província Citerior, a finals de la República, sembla ser la clau per entendre el que va caracteritzar aquesta primerenca i singular comunitat militar (125-75 ane).

 

Les Guerres Celibèriques no van afectar la població del nordest de la Citerior des del punt de vista bèl·lic. Si bé aquest territori, en canvi, va esdevenir un lloc de pas de les tropes i les mercaderies logístiques de l’exèrcit que transitava vers l’interior de la Península o cap a la costa amb destí a punts d’operació militar.

Aquest moviment militar va necessitar d’una estructura administrativa i una xarxa de punts logístics que garantissin l’èxit de l’operativa militar dels contingents. La xarxa d’infraestructures viàries va ser fonamental per a les comunicacions i el trànsit de persones i béns, així com per la implementació d’un sistema de control i protecció de la nova gestió administrativa romana.

Dins d’aquest entramat, el Camp de les Lloses apareix com un exemple més de post avançat, ubicat en el territori i relacionat amb la logística militar de les unitats de l’exèrcit romà estacionades en la immediata àrea d’operació de la Província Citerior, per a la qual cosa la construcció de vies en la zona esdevé una prova fefaent. En aquest nuclis logístics, petites guarnicions, estarien al càrrec de la seguretat, magatzematge, concentració i aprovisionament per a les tropes en trànsit, i en el cas del Camp de les Lloses, oferiria diversos serveis, constatats arqueològicament, com a seu de tallers destinats a la fabricació i reparació d’armes, construcció i manteniment de la via del procònsol Manius Sergius i, probablement, seria responsable, també, del reclutament d’auxiliars locals i de l’encunyació de moneda per a l’exèrcit en trànsit.

 

 

Una comunitat de metal·lurgistes

Les excavacions han identificat fins a quinze àrees dedicades a la metal·lúrgia que operaven de forma simultània, dins o fora dels edificis A, C, E, F, G, H, I, i K. En aquests espais s’han excavat petits tallers de caràcter polivalent dedicats al treball del ferro, el bronze i el plom. En alguns d’aquests obradors es registren les estructures de combustió, els lingots (ferro i plom), així com els objectes de bronze binari (coure i estany) i ternari (coure, estany i plom), fragmentats i en desús que, juntament, als rebutjos de les noves peces fabricades, són utilitzats per ser refosos i reciclats de nou. En les oficines s’han registrat diverses escòries del procés metal·lúrgic, de reducció, postreducció, afinatge i forja del ferro i també les gotes de fosa, entre d’altres escòries, de bronze . S’ha recuperat part de l’instrumental dels artesans, com les pinces i els martells, així com peces relacionades amb els treballs, els gresols, els motlles, les balances, els pesals, les encluses i elements lítics emprats durant els processos artesanals de poliment dels metalls. S’han identificat objectes de bronze de nova fabricació (claus, aplics i barres o lingots) i un gran nombre de peces de ferro. S’ha classificat, de metall de ferro, una gran diversitat d’eines, elements constructius i del mobiliari de les cases, armes (del tipus llança i espasa majoritàriament) i un grup de productes semifacturats (del tipus lingot o barra).

Els paviments dels tallers es caracteritzen per un gran acoloriment, produït per la refracció de la terra en contacte amb el foc dels forns, i és molt habitual la presència d’abocaments, formats per bossades de cendres, escòries i terra vitrificada de les cubetes de combustió. S’han distingits diversos forns de morfologia diversa: de tassa, amb estructures exemptes, orificis per a les toveres, etc…. Les oficines, situades a l’interior de les cases, disposarien de grans finestres de ventilació obertes a les parets o bé en el sostre; i a les àrees exteriors s’han documentat diverses construccions per a la protecció del vent.

 

No podem afirmar que tots els objectes metàl·lics documentats fossin fabricats o reparats a l’establiment, si bé la majoria d’ells podrien haver estat tractats en els obradors, a partir de les escòries documentades. La vinculació a la logística militar del lloc, amb la consegüent entrada al vicus de les persones que hi vivien i hi treballaven, així com de l’exèrcit que el freqüentava i el constant tràfec de mercaderies, per a l’abastiment, facilitaria l’arribada de nous metalls. Aquests presenten un ampli format: matèria primera, productes semi facturats o bé objectes en ús o per reparar. Hi ha una gran quantitat d’eines i objectes inventariats que responen al desenvolupament d’activitats de caràcter agropecuari, artesanal, militar, constructiu i pel transport,. així com un grup significatiu de lingots i peces per reciclar que evidencia la importància econòmica d’aquests treballs. Tota aquesta activitat, vinculada a la producció i comerç dels metalls, justificaria el nombre important de monedes documentat.

Una comunitat que va encunyar moneda?

El volum de numerari recuperat a les excavacions del Camp de les Lloses és altíssim. S’ha comptabilitzat un conjunt de 143 monedes ibèriques, 140 bronzes, tres monedes de plata, un tritetatermorion i dos denaris, 19 monedes romanes, un òbol massaliota i tres ploms monetiformes. Destaquem, un important predomini de monedes del grup ausetà (Ausesken, Eusti i Ore) sobre els altres. L’estudi de la moneda, especialment, documentada a l’edifici A ha permès relacionar la seva presència amb espais d’intercanvi i de producció metal·lúrgica.

Cal sumar a aquest conjunt monetari les monedes de l’ocultació o tresor, descobert a l’àmbit 33, de l’edifici B, amb 41 unitats de bronze on destaca un major nombre, en canvi, del grup monetari laietà (Lauro i Laiesken) i ilerget (Iltirta).

L’estudi numismàtic, juntament a l’anàlisi cronocultural i funcional de l’establiment del Camp de les Lloses, evidencia la seva clara vinculació a la logística militar i permet plantejar la hipòtesi que en el vicus s’hi poguessin haver portat a terme emissions monetals.